Electromagnetisme

Electromagnetisme

Càrrega elèctrica

Llei Coulomb

Camp elèctric

Llei de Gauss

Energia potencial elèctrica

Potencial elèctric

Superfícies equipotencials

El potencial creat per una càrrega puntual

Diferència de potencial (voltatge)

Camp magnètic

Força magnètica sobre un fil de corrent

Moment de gir sobre una espira de corrent

Camp magnètic creat per un fil de corrent llarg

La llei d’Ampère

En un solenoide

Força entre dos conductors paral·lels

La llei de Biot i Savart

Moment dipolar magnètic

La llei de Faraday

La llei d’inducció de Faraday

La llei de Lenz

Càrrega elèctrica

La càrrega elèctrica (Q) és la propietat física de la matèria que experimenta una força quan és dins d’un camp electromagnètic. Diem que pot ser positiva o negativa, però si la càrrega neta és zero, diem que és neutra.

La interacció entre càrregues és tractada per l’electrodinàmica clàssica, i és prou acurada si no cal considerar efectes quàntics.

És transportada per partícules subatòmiques, la negativa per electrons i la positiva per protons. Si un objecte té més protons que electrons la càrrega neta serà positiva (i a l’inrevés), I serà neutra si en té la mateixa quantitat.

És una propietat conservativa, és a dir, que la càrrega neta d’un sistema aïllat no varia. La unitat de càrrega elèctrica en el SI és el Coulomb (C). Està quantitzada, es presenta en quantitats múltiples enteres de la càrrega elemental de l’electró e (1,6.10-29 C), la càrrega lliure més petita possible. El protó té una càrrega e+ i l’electró e–.

Michael Faraday fou el primer en adonar-se de la naturalesa discreta de la càrrega elèctrica fent experiments d’electròlisi. Robert Millikan ho confirmà amb l’experiment de la gota d’oli.

Les càrregues elèctriques generen camps elèctrics i, si es mouen, en generen de magnètics. La interacció de les càrregues elèctriques amb camps electromagnètics és l’origen de les forces electromagnètiques o de Lorentz, que és una de les quatre interaccions fonamentals en la física. L’estudi de les interaccions entre partícules mediades per fotons és l’Electrodinàmica Quàntica.

Llei de Coulomb

Coulomb va mesurar la força entre dues càrregues elèctriques amb una balança de torsió girant el caragol superior de la balança per a compensar-la. Per tant, l’angle de compensació era proporcional a la força:

F ∝ 1 r 2

La llei de Coulomb sols es compleix quan la mida de les càrregues és molt més petita que la distància que les separa.

F = K e q ­ ⋅ q 0 r ²

En el sistema mks, la unitat de càrrega és el Coulomb, la quantitat de càrrega que circula a través de la secció transversal d’un cable per segon.

Camp vectorial elèctric (E)

Un camp vectorial és un mecanisme matemàtic ideat per a explicar les forces a distància. Fa d’intermediari entre les partícules. El camp elèctric E és el camp creat per una càrrega elèctrica q a la regió de l’espai que l’envolta. Per tant, una càrrega de prova q0 situada en aquest camp experimentarà una força F causada per la càrrega central q. És a dir, que el camp elèctric s’encarrega de transmetre la força des de q fins a q0.

Anàlogament a la g del camp gravitacional, el camp elèctric E és la força unitària que experimenta la partícula de prova. La direcció i el sentit de E són les mateixes que les d’F, és a dir:

E ⃗ = F ⃗ q 0

Ara bé, si la càrrega de prova és massa gran, podria causar pertorbacions en la central. Per tant, la relació és correcta si q0 és petita:

E ⃗ = lim q 0 → 0 F ⃗ q 0

Tanmateix, Michael Faraday explicà la força elèctrica a distància entre dues càrregues com la transmissió de línies de força d’una a l’altra i no pas com un camp vectorial. De fet, les línies de força imaginàries de Faraday encara es fan servir per a explicar qualitativament la transmissió de les forces a distància, de tal manera que:

  • La tangent a una línia de força imaginària indica la direcció del camp vectorial en aquest punt, i
  • La quantitat de línies de força per unitat de la secció que travessen és proporcional a la magnitud del camp vectorial.

Per a una càrrega esfèrica negativa, les línies de força són radials cap al centre de la càrrega, mentre que per a una de positiva, són línies radials cap a fora.

Llei de Gauss

El flux elèctric (ɸE) és el nombre de línies de força elèctrica que travessen una superfície hipotètica en un camp elèctric.

ϕ E ⃗ = ∮ E ⃗ d S ⃗

Si la superfície és tancada, considerem que el flux és positiu si les línies van cap a fora i negatiu si van cap a dins. Per a qualsevol superfície hipotètica tancada (superfície gaussiana):

ε 0 ϕ E = q 0 , ε 0 ∮ E ⃗ d S ⃗ = q 0

essent q0 la càrrega tancada per la superfície hipotètica. En conseqüència, si la càrrega tancada és zero, no hi haurà cap flux elèctric que la travessi.

llei de gauss

Es pot fer ús d’aquesta llei per a calcular el camp E generat per una càrrega elèctrica escollint adequadament la superfície gaussiana. O bé, coneixent el camp elèctric, es pot calcular calcular la càrrega elèctrica que tanca la superfície que travessa.

La llei de Gauss és una de les equacions fonamentals de Maxwell de la teoria electromagnètica—la de Coulomb no ho és perquè es pot deduir d’aquesta.

Energia potencial elèctrica

L’energia potencial elèctrica d’un sistema de càrregues puntuals és el treball que cal per a formar-lo portant cada càrrega individualment des de l’infinit. Aquest treball roman emmagatzemat en el sistema.

Si una càrrega q0 està separada d’una altra q1 una distància infinita, el potencial elèctric produït per q1 a q0 és:

V = 1 4 π ϵ 0 q 1 r

I si q1 s’acosta a q0 des de l’infinit fins a la distància r:

W = Vq 1

Combinant ambdues equacions:

W = 1 4 π ϵ 0 q 1 q 0 r

Potencial elèctric (V)

El potencial elèctric és el treball unitari que li cal fer a un agent per a desplaçar una carrega elèctrica (per definició, positiva) dins d’un camp elèctric des de l’infinit fins al punt de destinació. La unitat del camp elèctric és el volt (V)—Joules/Coulomb.

Com que aquest treball unitari equival a la diferència de l’energia potencial elèctrica per unitat de càrrega:

V = W q 0 = E p q 0 = K e q r

El camp elèctric al voltant d’una barra carregada es pot descriure, o bé amb el vector de camp elèctric E, o bé amb la quantitat escalar del potencial elèctric V. Són dues quantitats íntimament relacionades i podem usar-ne una o l’altra segons ens convingui.

La diferència de potencial és el treball WAB que ha de fer un agent extern per a desplaçar una càrrega de prova q0 entre dos punts d’un camp elèctric:

V b − V a = W ab q 0

Si A és un punt infinitament allunyat de qualsevol càrrega, el potencial elèctric Va serà igual a zero i l’expressió anterior es reduirà a:

V = W q 0

De totes maneres, si es vol seleccionar un punt zero de referència (V0=Va), l’elecció d’aquest punt és arbitrària. Quan es treballa amb circuits elèctrics, se sol agafar el terra com a potencial zero de referència.

Com que la força electroestàtica també és conservativa, el potencial o treball elèctric entre dos punts és independent de la trajectòria que segueixi la càrrega de prova.

potencial electric

Superfícies equipotencials

Una superfície equipotencial és lloc geomètric de tots els punts que tenen el mateix potencial elèctric. Cada superfície equipotencial té un valor diferent de potencial elèctric. Com que en una superfície equipotencial \(V_a=V_b\):

V b − V a = W ab q 0 = 0

És a dir, que no hem de fer treball per a desplaçar una càrrega entre dos punts d’una superfície equipotencial.

Si una força F desplaça una càrrega de prova q0 sense accelerar-la entre dos punts en sentit contrari a un camp elèctric, el treball W que fa és:

W ab = Fd = q o Ed → V b − V a = W ab q 0 = Ed

Aquesta equació mostra la connexió que hi ha entre la diferència de potencial i el camp elèctric.

Si la força desplaça la càrrega seguint una trajectòria qualsevol, el treball que fa és:

W ab = ∫ a b F ⃗ ⋅ dl ⃗ = − q 0 ∫ a b E ⃗ ⋅ dl ⃗ V b − V a = W ab q 0 = − ∫ a b E ⃗ ⋅ dl ⃗

Si el punt a és l’infinit:

V = − ∫ ∞ b E ⃗ ⋅ dl ⃗

El potencial creat per una càrrega puntual

La diferència de potencial o el treball que hem de fer per a moure una càrrega de prova q0 entre dos punts d’una línia radial de la càrrega q central és:

V a − V b = ∫ a b E ⃗ ⋅ d l ⃗ = E cos 180 d l ⃗ E = F q 0 = 1 4 π ϵ 0 q r 2 → V a − V b = − q 4 π ϵ 0 ∫ a b dr r 2 = − q 4 π ϵ 0 ( 1 r b − 1 r a )

Si ra→∞,Va=0,V=14πϵ0qrr_a \rightarrow \infty, \, V_a=0, \, V=\frac{1}{4 \pi \epsilon_0} \frac{q}{r}

Això demostra que les superfícies equipotencials d’una càrrega puntual són esferes concèntriques encara que la simetria no sigui esfèrica.

Diferència de potencial (voltatge)

Δ V ( Voltatge ) = V b − V a = − W a − b q 0 = E pb − E pa q 0 W = F ⋅ r = Eq o r = q 0 Δ V

El camp magnètic

La ciència del magnetisme s’originà de l’observació que un mineral del districte de Magnèsia a l’Àsia Menor atreia naturalment trossos petits de ferro.

El 1820, Oersted descobrí que el corrent que circulava per un cable produïa un efecte magnètic (imant artificial) que orientava, com la Terra (imant natural), una brúixola. Aquest efecte s’intensifica si es caragola el cable en forma de bobina amb moltes voltes i s’hi introdueix un nucli de ferro.

Experimentalment, s’observà que una càrrega positiva que es desplaça en un camps magnètic amb velocitat v experimenta una força F d’intensitat:

F = q vB sin θ

F sempre actua perpendicularment a v i serà màxima quan l’angle de separació entre v i B sigui de noranta graus. La direcció i sentit d’F es determina amb la regla de la mà dreta o del caragol. Com que el vector força sempre és perpendicular al vector velocitat, el treball que fa sobre la partícula és zero. Per tant, F solament pot canviar la trajectòria de partícula, però no pot canviar-li l’energia cinètica.

Ara bé, si la partícula carregada es mou en una regió en la qual coexisteixen un camp elèctric i un de magnètic, el vector força resultant que hi actua és:

F ⃗ = q 0 E ⃗ + q 0 ( v ⃗ × B ⃗ )

A aquesta equació se l’anomena la relació o la llei de Lorentz.

De forma anàloga als camps gravitacionals i elèctrics, la transmissió de la força magnètica es fa mitjançat un camp vectorial. La regió de l’espai que envolta un imant o un conductor elèctric és el camp vectorial del camp magnètic.

El vector camp magnètic en un punt és tangent a una línia de camp magnètic i n’indica la direcció i sentit. Les línies magnètiques es dibuixen de manera que la densitat per unitat d’àrea en una secció transversal representin la magnitud de B. La unitat de B és la Tesla o el Weber/m2.

El flux magnètic es defineix com:

ϕ B = ∫ B d S

Es mesura en Tesles o Webers/m2.

Força magnètica sobre un fil de corrent

El mòdul de la força magnètica que actua perpendicularment sobre un corrent elèctric (un conjunt de càrregues en moviment) és:

F ⃗ = I l ⃗ × B ⃗

I el módul d’F és:

F = q 0 vB sin θ = evB = e ( j ne ) B = jB n

essent j la densitat de la intensitat elèctrica I.

Aquesta expressió de la força magnètica sobre un electró és equivalent a \(\vec F=q_0 \vec v \times \vec B\) sobre una càrrega positiva. És a dir, que la força sobre el conductor pot ser deguda tant a les càrregues positives que es mouen cap a l’esquerra com a les negatives que ho fan cap a la dreta.

força magnetica sobre un conductor

Moment de gir sobre una espira de corrent

La força neta sobre una espira rectangular per la qual circula un corren immersa en un campo vectorial B de sentit cap a dins de la pàgina és la resultant de les forces que hi actuen en cada costat.

El parell de forces generat pel camp magnètic B sobre els costats 2 i 4 de l’espira originarà un vector moment de gir M, de mòdul \(\tau=F \cdot r \cdot sinθ\) cap a dins de la pàgina que la farà girar en sentit antihorari. La magnitud d’aquest moment serà:

F ⃗ = i l ⃗ × B ⃗ ⇒ F = ilB = iaB τ = 2 ( iaB ) ( b 2 ) sin θ = iabB sin θ ⇒ τ = Niab B sin θ (per a una bobina amb N espires)

Les brúixoles, els imants de barra i les espires de corrent actuen com a dipols magnètics. Per tant, quan es col·loquen dins un camp magnètic experimenten un moment de gir extern:

τ = p ⃗ × E ⃗

essent p el moment dipolar elèctric i E el camp elèctric.

I la magnitud del moment de gir és:

τ = pE sin θ = ( NiA ) B sin θ

I com que el moment dipolar elèctric llavors

μ = NiA ,τ ⃗ = μ ⃗ × B ⃗ .
moment de gir en una espira de corrent

(El sentit del vector MOMENT DE GIR \(\tau\) es determina amb la regla del caragol o de la mà dreta.)

La llei d’Ampère

La llei d’Ampère diu que la circulació del camp magnètic (\(\oint \vec B d \vec S\)) en un circuit tancat és directament proporcional al corrent elèctric I que en travessa la superfície:

∮ B ⃗ ⋅ d l ⃗ = μ 0 I

Permet calcular el camp magnètic de distribucions simètriques de corrents.

La llei d’Ampère és una de les lleis bàsiques de l’electromagnetisme. Tanmateix, solament es compleix si no hi ha camps elèctrics variables que generin camps magnètics—per exemple, els generats per circuits elèctrics. Per consegüent, Maxwell hi inclogué un factor de correcció (el corrent de desplaçament) per a sistemes amb camps elèctrics variables amb el temps (llei d’Ampère-Maxwell).

Camp magnètic creat per un fil de corrent llarg

∮ B ⃗ ⋅ d l ⃗ = μ 0 I → B 2 π r = μ 0 I → B = μ 0 I 2 π r

En un solenoide

Un solenoide és un filferro llarg enrotllat en forma d’hèlice compacta que transporta corrent.

En punts molt pròxims al conductor, podem considerar que és recte i, per tant, les línies del camp magnètic són pràcticament circumferències concèntriques. En conseqüència, el camp del solenoide és la suma vectorial dels camps produïts per cada volta de l’hèlice.

Si les espires estan molt separades, el camp entre els conductors s’anul·la, però, si és una hèlice compacta, el solenoide es comporta com una làmina cilíndrica de corrent i el camp magnètic dels punts externs allunyats dels extrems tendeix a zero.

Aplicant la llei d’Ampère a una secció del solenoide d’espires compactes:

∮ B ⃗ d l ⃗ = μ 0 i ∮ B ⃗ d l ⃗ = ∫ a b B ⃗ d l ⃗ + ∫ c d B ⃗ d l ⃗ + ∫ c d B ⃗ d l ⃗ + ∫ d a B ⃗ d l ⃗
Circulació del camp magnètic en una espira de corrent.

El resultat de la primera integral de la dreta és Bh i, com que B és perpendicular a la trajectòria, el de la segona i quarta és zero. El de la tercera també ho és perquè considerem que B és zero a l’exterior del solenoide.


Per tant,

Bh = μ 0 inh → B = μ 0 i 0 n

(i0 és el corrent que circula per l’espira.)

Tot i que aquesta equació s’ha deduït per a un solenoide ideal de longitud infinita, també es força adient per a solenoides reals en els punts interns pròxims al centre.

Força entre dos conductors paral·lels

El conductor A genera un camp magnètic BA a causa del corrent IA en el conductor B (que transporta un corrent IB). Per tant, experimentarà una força lateral F=Il x B de magnitud:

F B / L = I B B A = μ 0 I B I A 2 π d

Aquesta força està situada en el pla que conté ambdós conductors i apunta cap a l’esquerra. Similarment, el conductor B fa una força d’igual magnitud però de sentit oposat sobre l’A.

La llei de Biot i Savart

Si la distribució del corrent és prou simètrica, es calcularà el camp magnètic mitjançant la integral de línia de la llei d’Ampère:

∮ B d l

Si la distribució dels corrents no és simètrica, el càlcul es fa difícil. Amb la llei de Gauss de l’electroestàtica passa una cosa semblant respecte a la distribució de la càrrega per a fer el càlcul de la integral:

∮ E d S

Moment dipolar magnètic


El moment magnètic dipolar és una mesura de la força magnètica d’un dipol. Les components del camp magnètic d’un dipol són simètriques a les de la direcció del seu moment dipolar i són inversament proporcionals al cub de la distància a l’objecte:

B ( r ) = μ 0 4 π r 2 μ ⃗ × r ⃗ r = μ 0 4 π μ ⃗ × r ⃗ r 3

La força magnètica produïda en un punt de l’espai depèn de la força del dipol i de la distància que separa els pols:

μ → = p ⋅ l →

Els dipols magnètics immersos en un camp magnètic extern s’arrengleren amb la direcció i sentit d’aquest.

La direcció d’un dipol magnètic és la d’un vector perpendicular a la superfície tancada per la intensitat de corrent. El moment magnètic té el mateix sentit que el camp magnètic (del pol nord al pol sud del dipol, regla del caragol). Els dipols magnètics immersos en un camp magnètic extern s’arrengleren amb la direcció i sentit d’aquest.

L’expressió del moment dipolar magnètic és:

μ → = ∮ r → × d r →

Si el contorn és una superfície plana, 

μ → = N ⋅ I ⋅ A n ^

essent \(\hat n\) el vector unitari d’A.

Una espira de corrent crea un camp magnètic semblant al generat per un imant si és prou petita comparada amb la distància a un punt de referència, és a dir, que una espira de corrent es comporta com un dipol magnètic. Per tant, no ens calen imants per a fer experiments amb camps magnètics perquè podem fer ús d’espires de corrent. 

Oimés, podem controlar la força magnètica del dipol d’una espira de corrent controlant la intensitat del corrent que hi circula. A aquesta força l’anomenem el moment magnètic del dipol.

Com que és proporcional a la intensitat de corrent, si afegim més voltes a l’espira el moment o la força magnètica generada també serà més gran. El moment magnètic també és proporcional a l’àrea de l’espira (tant se val la forma que tingui). És a dir, que el mòdul del vector moment magnètic en un solenoide és:

μ = N ⋅ I ⋅ A

Podem crear un monopol elèctric ajuntant les càrregues d’un dipol, però no podem obtenir monopols magnètics. El moviment dels electrons al voltant de les càrregues positives a l’interior d’un àtom creen un dipol magnètic (i no pas un monopol) semblant al generat per una espira. Milions d’àtoms de ferro orientats en el mateix sentit formen un domini ferromagnètic que genera un dipol magnètic. 

Una forma convenient d’expressar les unitats del moment dipolar magnètic dels electrons és el magnetó de Bohr (\(\mu_B\)), que equival a \( 9.27401 × 10^{-24}\) J/Tesla—per als protons i neutrons, el magnetó de Bohr nuclear equival a \(5.05078 × 10^{−27}\) J/Tesla.

La llei de Faraday

La llei d’inducció de Faraday es deduí per a explicar els fenòmens dels experiments fets per Michael Faraday a Anglaterra i per Joseph Henry a Amèrica.

Si es connecta una espira a un galvanòmetre, hom no n’esperaria cap lectura, perquè aparentment no hi ha cap força electromotriu al circuit. Ara bé, si s’acosta i s’allunya prou un imant, el galvanòmetre indicarà que hi circula corrent, en un sentit quan s’hi acosta i en el contrari quan se n’allunya. Tanmateix, si l’imant no es mou respecte a l’espira, no indicarà res. És a dir, que el moviment relatiu entre l’espira i l’imant produeix un corrent induït a causa de la força electromotriu induïda.

La llei d’inducció de Faraday

Faraday intuí que el canvi de flux ϕB a l’espira era un factor important per a generar la força electromotriu induïda. La llei de Faraday estableix que el valor d’aquesta fem equival a la rapidesa del canvi de flux. El signe negatiu (que prové de la llei de Lenz) indica que la direcció del corrent induït s’oposa al canvi que l’ha causat:

ξ = − d ϕ B dt

La fem induïda en una bobina de N espires és ξ · N:

ξ = − N d ϕ B dt = − d ( N ϕ B ) dt

La llei de Lenz

La llei de (Heinrich Freidrich) Lenz determina el sentit de la fem induïda en un circuit tancat mitjançant l’aplicació del principi de la conservació de l’energia. Segons això, el sentit del corrent induït generat per aquesta fem s’ha d’oposar al canvi que el produeix—el signe menys de la llei de Faraday indica aquesta oposició. En un d’obert, mostra el sentit del corrent si es tanqués.

Una espira de corrent genera en punts allunyats un camp magnètic semblant al generat per un dipol magnètic: una de les cares actua com a pol nord (en surten les línies magnètiques) i l’altra com a pol sud (hi entren les línies magnètiques).

Per tant, com que segons la Llei de Lenz el camp induït creat per l’espira s’ha d’oposar al de l’imant, els pols nord s’han de repel·lir, és a dir, que han d’estar encarats l’un amb l’altre.

El moviment relatiu entre l’imant i l’espira de corrent crea una variació del flux magnètic que la travessa, i aquesta variació del flux produeix la fem induïda o força contraelectromotriu (fcem) generadora del corrent induït. Segons el dibuix anterior, si l’imant s’acosta a l’espira (o l’espira a l’imant), els pols nord hauran d’estar encarats. Si s’allunyen, ho estaran el nord de l’imant amb el sud de l’espira.

L’agent que mou l’imant envers l’espira haurà de vèncer la força de resistència creada per l’oposició al canvi de flux de l’espira, fent un treball que, segons el principi de conservació de l’energia, haurà de ser igual a l’energia produïda per l’espira.

Quantitativament, la fcem, la força i la potència generada en l’espira en moviment lateral del dibuix inferior és:

ξ = − d ϕ dt = − d dt ( Blx ) = − Bl dx dt = Blv i = ξ R = Blv R F ⃗ = i l ⃗ × B ⃗ → F 1 = ilB ⋅ sin 90 = B 2 l 2 v R → P = F 1 v = B 2 l 2 v 2 R
ELECTROMAGNETISME_BAT
  • Tens dubtes? Vols saber-ne més? T’agradaria que publiquéssim algun tema del teu interès? Has trobat algun error?

    Envia’ns un comentari sense compromís i et respondrem tan aviat com ens sigui possible.

Sobre el autor

CE administrator